Crema catalana: un postre amb segles d’història, nascut en receptaris medievals, lligat a Sant Josep i present en cartes, bars i menús del dia.
La crema catalana és un d’aquells postres que passen de generació en generació sense perdre lloc a taula. És una crema suau de llet, rovells d’ou, sucre, canyella i pell de llimona, rematada amb una capa de sucre cremat que es trenca amb la cullera i deixa escapar l’aroma de la crema freda.
Se sol associar sobretot a Catalunya i al 19 de març, Dia de Sant Josep, quan tradicionalment es preparava com a crema de Sant Josep a moltes cases, segons recull l’Ajuntament de Barcelona a la seva secció de cultura popular. Avui forma part del dia a dia: apareix a cartes de restaurants, a bars de barri i també com un dels postres clàssics de molts menús del dia a la zona.
Molts anys abans d’arribar a les cartes modernes, la crema catalana ja tenia presència en receptaris antics. Llibres de cuina catalans com el Llibre de Sent Soví del segle XIV i el Llibre del Coch del segle XVI descriuen cremes dolces espesses amb llet i ou, que es consideren antecessores directes del postre actual. L’Ajuntament de Barcelona també assenyala que la crema de Sant Josep ja apareixia en receptaris medievals i la situa entre els postres més antics del país.
Aquelles receptes parlaven de barrejar llet, ous, algun tipus de farina o midó, sucre i espècies per preparar plats de cullera en dies assenyalats. Amb el temps, la fórmula es va anar refinant fins a quedar-se molt a prop de la crema catalana que coneixem avui.
A més dels llibres, hi ha la part de conte. Una de les llegendes més conegudes explica que en un convent català les monges van voler preparar un flam per a un bisbe, però la barreja va quedar massa líquida. Per arreglar-ho, van afegir sucre a sobre i el van cremar fins a formar una crosta daurada.
El sucre estava tan calent que el bisbe es va cremar la llengua i, segons la història, d’aquí va sorgir el joc de paraules entre “crema” i “crema” (cremar) que hauria donat nom al postre. Sigui com sigui, encaixa perfectament amb la idea d’un error de cuina convertit en recepta icònica.
Durant molt de temps, la forma més habitual de anomenar-la a Catalunya era “crema de Sant Josep”. Era aquell postre de festa que es feia a casa, es deixava refredar en cassoles de fang i es servia al final del menjar familiar.
Amb els anys, va sortir de les cuines domèstiques i va arribar als restaurants, fins a convertir-se en un fixe a les cartes i menús. Avui és fàcil veure-la tant com a postre inclòs en el menú del dia a bars i cases de menjars, com a la secció de postres de restaurants i hotels que volen oferir alguna cosa clarament local, normalment entre 4 i 8 euros per ració.
“Tal com explica la secció de cultura popular de l’Ajuntament de Barcelona ,la crema de Sant Josep s’ha convertit en un dels dolços més representatius del calendari festiu català.”
Avui, en molts menús del dia de Catalunya, continua apareixent com a “crema catalana” o “crema de Sant Josep”, compartint espai amb flams, iogurts i fruites, però sent l’opció que més connecta amb la cuina tradicional de la zona.
La recepta tradicional és senzilla i reconeixible:
Es cou a foc suau en un cassó, remenant fins que espessa, es reparteix en recipients individuals i es deixa refredar. Just abans de servir, es polvoritza sucre a sobre i es crema amb una pala o un bufador, creant aquella capa cruixent tan característica.
Aquest format encaixa perfectament en la lògica de molts restaurants i menús del dia: es pot preparar amb antelació, aguanta bé a la nevera i només necessita un cop de sucre cremat al moment per sortir a taula amb bona presència.
Visualment es semblen, però no són el mateix.
| Origen | Catalunya | França |
| Base làctica | Llet | Nata |
| Espessidor | Normalment maicena | Normalment no porta midó |
| Aromes típics | Canyella, pell de llimona | Vainilla |
| Cocció | A cassó, al foc | Al forn, al bany Maria |
La crema catalana sol resultar una mica més lleugera, amb un punt més casolà i rústic, mentre que la crème brûlée s’associa a la cuina francesa d’alta categoria, amb textura més densa. Al final, ambdues comparteixen la idea de crema + sucre cremat, però cada una juga al seu propi estil.
Si et mous per Catalunya, és difícil no topar-hi. Apareix a:
En tots aquests contextos, compleix el mateix paper: tancar el menjar amb alguna cosa senzilla, reconeixible i amb molta història al darrere, sense complicar excessivament ni la cuina ni la butxaca.
“No és casualitat que moltes guies institucionals de gastronomia catalana la mencionin com un dels dolços més representatius del país: és simple, reconeixible i té una història llarga darrere.”
Compartir aquest article:
Subscriu-te a la nostra newsletter per rebre les últimes novetats.
